Aquesta tesi té com a objectiu principal estudiar el procés de velarització dins de la flexió verbal catalana des d’un punt de vista diacrònic. Partint dels principis de la morfologia natural i de la morfologia autònoma, es pretén donar compte de la velarització a) del patró L, format per la primera persona del present d’indicatiu i totes les persones del present de subjuntiu; b) del patró PyTA, format pel passat simple, l’antic condicional en -ra i l’imperfet de subjuntiu, i c) dels participis. Per tal de justificar l’extensió de la velar a contextos en què no apareixia inicialment, es fa servir el concepte d’exaptació, que considerem com una reanàlisi no previsible per la gramàtica: l’extensió /g/ dels temps derivats dels temps de perfet llatí, una vegada desproveïda del valor de perfet que tenia inicialment, es pogué introduir en contextos en què no era pròpia. La tipologia de verbs analitzats és bastant heterogènia: en uns verbs la velar s’estén del patró L cap al patró PyTA, com en dir; en uns altres, ho fa del PyTA cap al patró L, com en beure; en verbs com prendre la velar no formava part de cap dels dos patrons; finalment, verbs com plànyer o nàixer tenien un patró L i un patró PyTA amb velaritzacions des de l’origen. Pel que fa a la metodologia seguida, les formes verbals objecte d’estudi s’han extret d’un corpus format per obres que abasten des del segle XIII fins al segle XIX, amb una representació equilibrada dels dos grans blocs dialectals del català: l’occidental i l’oriental. Els recomptes de les formes verbals extretes del corpus s’il·lustren en diversos models de taules-resum, adaptats als trets particulars de cada temps i de cada classe verbal. Quant a l’anàlisi quantitativa de les dades, fem servir el test khi-quadrat, basat en la comparació de les freqüències bivariades obtingudes a partir de les dades obtingudes amb les freqüències que resultarien si la velarització i els períodes no estigueren relacionats; per tant, el test estadístic ens ajuda a constatar si la distribució de les formes verbals en cada període és aleatòria o si, per contra, està condicionada pel segle al qual pertanyen. Finalment, els resultats obtinguts del corpus serveixen per a fer aportacions a la teoria del canvi lingüístic: a partir de l’evolució del procés de velarització es constata que el català no segueix l’ordenació dels principis de naturalitat establida inicialment, sinó que es produeix una reorganització dels principis.The main goal of this dissertation is to study the process of velarization within verbal inflection in Catalan, from a diachronic point of view. Based on the principles of natural and autonomous morphology, it focuses on the velarization of a) the L-pattern, formed by the first person of the present indicative and all persons in the present subjunctive, b) the PyTA pattern, formed by the past simple, the old conditional in -ra and the imperfect subjunctive, and c) participles. In order to account for the extension of the velar to contexts in which it did not initially appear, we use the concept of exaptation, which we consider as a reanalysis that is unexpected according to grammar: the extension of /g/ in tenses derived from Latin perfect tenses, once deprived of the perfect value that it initially had, was able to spread into new contexts. The typology of the verbs analyzed is quite heterogeneous: in some verbs the velar extends from the L-pattern to the PyTA pattern, as in dir; in others, it does so from the PyTA pattern to the L-pattern, as in beure; in verbs such as prendre the velar was not part of either pattern; finally, verbs like plànyer or nàixer displayed an L-pattern and a PyTA pattern with velarizations from the origin. Regarding the methodology applied, the verb forms under study have been extracted from a corpus comprising works ranging from the 13th to the 19th century, with a balanced representation of the two major Catalan dialects, Western and Eastern. The counts of the verb forms extracted from the corpus are illustrated in various models of summary tables, adapted to the particular features of each tense and each verb class. For the quantitative analysis of the data, we use the chi-square test, based on the comparison of the actual bivariate frequencies with the frequencies that would result if the velarization and the periods were not related; therefore, the statistical test helps us to assess whether the distribution of the verb forms in each period is random or whether, on the contrary, it is conditioned by the century to which the forms belong. Finally, the results obtained from the corpus will make a contribution to the theory of linguistic change: departing from the evolution of the velarization process, we will claim that Catalan does not follow the ordering of the principles of naturalness initially expected, and that a re-organization of these principles is needed.