Resulta certament significatiu i rellevant (en termes positius i fructífers) el creixent desenvolupament i impuls d’un profús conjunt de treballs acadèmics (publicacions i projectes o equips d’investigació) que, al llarg de les últimes dècades, han tingut com a tema o objecte principal d’estudi i inquietud intel·lectual la descripció o l’explicació dels factors, les variables i les tendències lligades a les oportunitats i/o els obstacles que concorren en l’accés de les dones a les institucions representatives. Així ho constaten Essed, Goldberg i Kobayashi (2005) en evidenciar eloqüentment la manera en què “els estudis sobre les dones estan ara establits com un camp important d’estudi i investigació al llarg del món”. Aquesta consolidació esdevé amb caràcter multidisciplinari en general, i es manifesta igualment i de manera específica en l’àmbit o des de la perspectiva i l’aproximació conceptual i metodològica de la ciència política. Tal com assenyala Carrera (2011), l’última dècada ha sigut crucial en la professionalització dels estudis de gènere tant dins com fora del context acadèmic. Així, “Espanya ha experimentat dos períodes de molt de canvi; el primer va permetre establir la investigació i els fonaments dels estudis sobre les dones en els programes universitaris (anys 1980, seguint la democratització i el període d’activisme polític); i, un segon, en l’última dècada (particularment, entre 2004 i 2010), en el qual la combinació de l’efecte sobre el procés Bolonya i les mesures progressistes de govern van afavorir la professionalització dels estudis de gènere dins i fora del context acadèmic. No obstant això, els obstacles de les estructures i la resistència cap a aquest camp d’investigació romanen poderoses en el món acadèmic, i el reconeixement de les habilitats professionals dels estudis de gènere, desenvolupats pels àmbits externs a les universitats, també deixa espai per a la millora” (Carrera, 2011).