The main goal of this thesis is to study the process of vowel harmony in Valencian Catalan using the methodology and tools provided by laboratory phonology. It intends to illustrate the formant patterns of stressed and unstressed vowels that are involved in the assimilation process. Four samples that represent different Valencian varieties have been selected for this purpose. A secondary goal of the thesis is to compile previous findings in the literature about the extent of the harmonic phenomenon in Valencian varieties in order to compare their results with ours, as well as to review the orthoepic assessment of the assimilation process in prescriptive works from academic institutions. The study is divided in four main sections. In the first one, we study the harmonic phenomenon in a general way, drawing mainly from formal phonologic studies, in order to place the Valencian harmonic process amongst the models described by phonological theories. In the second section, we revise the geographic distribution of the harmonic patterns in the traditionally Valencian-speaking areas of the Valencian Community, using data obtained through field research. We also carry out a revision of the normative and orthoepic considerations that the assimilation process has received in the prescriptive guidelines. In the third section, we provide a detailed description of the methodological decisions that guide the acoustic study conducted, using a set of controlled oral samples. In the last part, we analyse and interpret the acoustic data that allow us to track the phonetic bases of the phonological process. The analysis includes not only the environments that have been canonically described in the literature, i. e., two contiguous syllables in any given word, but also other prosodically and morphologically controlled structures that allow us to achieve a more complete view of the phonological features that describe the harmonic phenomenon in Valencian. The results of the instrumental analysis confirmed the existence of three models of vowel harmony in the Valencian language: a prototypical model in which the two stressed open-mid vowels trigger the assimilation of the low vowel /a/, and two models limited to a single vowel, /ɛ́/ or /ɔ́/, as triggers for the spreading of the colour features [front] and [round], respectively. Formant frequency values revealed that there are no differences of height or colour between the stressed vowels of the harmonic and non-harmonic varieties. Furthermore, the study of different phonological environments allowed us to define a metrically conditioned domain for the assimilation process, which operates on the low post-tonic vowels that define, together with the preceding stressed vowel, the main foot. We end up identifying that the colour features can spread through the prosodic word, thus surpassing word morphological boundaries as long as the vowels involved (/ɛ́, ɔ́/ and /a/) are grouped within the basic rhythmic category of the main foot. Hence, we have been able to determine that, in addition to the low vowels of prototypical environments such as tela and cosa, the colour features of the stressed open-mid vowels can also extend to the final post-tonic vowels of prosodic words such as perd-la and dissol-la, as well as to the non-final post-tonic vowels of serra-la and toca-la. On the contrary, vocalic segments that are outside the main foot, such as the final post-tonic vowels of serra-la and toca-la, as well as those of the feminine article in sequences such as perd la clau and dissol la farina, maintain a relatively centralized low vowel, lacking the colour features that characterize the target vowels of Valencian vowel harmony. The results additionally suggest that Valencian vowel harmony, especially in the environment defined by the presence of a round stressed vowel /ɔ́/, might respond to a phonological reinterpretation of a previous coarticulatory process involving the mid-open stressed vowels (which are notably open in Valencian) and the post-tonic low vowel (which is a segment of the unstressed vowel subsystem characterised in Western Catalan as being particularly mobile in the horizontal and vertical axes).Aquesta tesi és un estudi de l’harmonia vocàlica del valencià des de la metodologia i les eines de la fonologia de laboratori, i pretén mostrar el comportament formàntic de les vocals tòniques i àtones implicades en el procés assimilatori a partir de la selecció de quatre mostres representatives del valencià. També pretén reunir en únic treball les informacions que queden disperses sobre l’extensió del fenomen harmònic en les varietats valencianes, així com revisar quina ha estat la perspectiva ortoèpica del procés assimilatori en les directrius preceptives de les institucions acadèmiques. L’estudi es desenvolupa en quatre grans parts. En la primera, estudiem de manera generalitzada el fenomen harmònic a partir, especialment, de treballs fonològics formals, amb l’objectiu de situar l’harmonia del valencià dintre dels models descrits per les teories fonològiques. En la segona part, revisem la distribució dels models harmònics en les zones tradicionalment valencianoparlants del País Valencià a partir de dades obtingudes mitjançant la metodologia de camp i fem una revisió de les consideracions normatives i ortoèpiques que ha rebut el procés assimilatori. En la tercera, anotem amb detall totes les decisions de caràcter metodològic que guiaran l’estudi acústic dut a terme amb mostres orals controlades. En l’última part, analitzem i interpretem les dades acústiques que ens possibiliten rastrejar les bases fonètiques del procés fonològic, no només en els entorns canònicament descrits, és a dir, dues síl·labes contigües en l’àmbit del mot, sinó també en altres estructures prosòdicament i morfològicament controlades, aspecte que ens permet assolir una visió més completa dels trets fonològics amb què se sol descriure el fenomen harmònic del valencià. Els resultats de l’anàlisi instrumental del procés fonològic confirmen l’existència de tres models d’harmonia vocàlica en valencià: un model prototípic, en què les dues vocals mitjanes baixes tòniques provoquen l’assimilació de la vocal baixa final /a/ i dos models restringits a una única vocal, /ɛ́/ o /ɔ́/, com a element desencadenant de l’escampament dels trets de color [pal] i [lab], respectivament. Els valors de les freqüències formàntiques indiquen que no hi ha diferències d’altura, però tampoc de color, entre les vocals tòniques de les varietats harmòniques i les no harmòniques. L’examen de diferents entorns fonològics ens permet, a més, delimitar mètricament el domini del procés assimilatori, que opera sobre les vocals baixes posttòniques que conformen, juntament amb la vocal tònica precedent, el peu mètric principal. D’aquesta manera, hem observat que el tret de color pot estendre’s dins del mot prosòdic, superant, per tant, els límits morfològics menors, sempre que les vocals implicades, /ɛ́, ɔ́/ i /a/, queden agrupades sota la categoria rítmica bàsica. Així, hem pogut comprovar que, a més de les vocals baixes dels entorns canònics de tela i cosa, per exemple, els trets escampats per les vocals mitjanes baixes tòniques poden afectar les vocals posttòniques finals dels mots prosòdics del tipus perd-la i dissol-la, així com les vocals posttòniques internes de serra-la i toca-la; en canvi, els segments vocàlics que queden fora del peu mètric principal, com les vocals finals de serra-la i toca-la, així com les de l’article femení de seqüències com perd la clau i dissol la farina, mantenen una vocal baixa relativament centralitzada i desproveïda, per tant, del tret de color que caracteritza les vocals destinatàries de l’harmonia vocàlica. Addicionalment, les dades obtingudes i analitzades suggereixen que l’harmonia vocàlica del valencià, especialment en l’entorn caracteritzat per la presència de la vocal labial tònica /ɔ́/, podria respondre a una interpretació fonològica d’un procés coarticulatori previ entre les vocals mitjanes baixes tòniques, especialment obertes en valencià, i la vocal baixa posttònica, un segment que en català occidental resulta especialment mòbil en l’eix horitzontal i vertical del subsistema àton.