L’anàlisi instrumental de l’harmonia vocàlica del valencià que presentem en aquest treball vol contribuir a millorar la comprensió de diversos punts que han estat centrals en el debat sobre la fonètica i la fonologia del català en els darrers temps. L’objectiu principal del treball és analitzar com es passa de sistemes sense assimilacions a sistemes amb harmonia generalitzada i establir a través de quins estadis es desenvolupa el procés. En aquest treball, plantejarem una hipòtesi sobre el fenomen basada en la idea habitual que la variació dialectal existent pot reflectir l’evolució d’un procés; així, varietats amb harmonia incipient, amb assimilacions puntuals, poden correspondre a estadis previs a l’estabilització del fenomen en varietats amb harmonia generalitzada. D’altra banda, l’estudi servirà també per discutir algunes hipòtesis sobre l’assimilació que s’han proposat en estudis fonològics previs. Entre altres qüestions, la possible relació entre la presència d’harmonia vocàlica i alguna propietat de l’estructura del sistema vocàlic valencià, com l’obertura extrema de les vocals mitjanes en aquest dialecte, o, alternativament, la possibilitat que el fenomen es correlacione amb peculiaritats d’abast més ampli, com l’excepcionalitat de la vocal baixa àtona en les varietats occidentals. Finalment, l’anàlisi de les dades empíriques ens permetrà adreçar un problema cabdal quan es consideren processos que es troben en la interfície entre la fonètica i la fonologia: on es troba la frontera entre fenòmens purament físics i automàtics i fenòmens ja fonologitzats, que donen resultats percebuts com a diferents pels usuaris.