La medicina moderna se ha constituido históricamente en el siglo XVI, pero no alcanzó plena madurez hasta el siglo XIX. La obra está compuesta por nueve estudios sobre la medicina española. Los dos primeros están dedicados a grandes rebeliones médicas del siglo XVI. El paracelsismo atacó las doctrinas tradicionales desde los esquemas de la subcultura extraacadémica en torno a la alquimia. La reforma vesaliana, por otra parte, impuso un nuevo saber anatómico atenido a lo observado en la disección de cadáveres humanos. El tema de los tres siguientes es la vertiente médica de la revolución científica del siglo XVII. La doctrina de la circulación de la sangre fue el paradigma del nuevo saber biológico y la iatroquímica el primer sistema médico moderno. El texto que sirvió de manifiesto al movimiento renovador planteó una problemática que desborda su coyuntura histórica. Se estudian a continuación dos eslabones decisivos de la maduración de la medicina moderna. Las corrientes antisistemáticas del siglo XVIII fueron liberando al saber médico de formulaciones apriorísticas. Su más importante consecuencia, ya en la primera mitad de la centuria siguiente, fue la mentalidad anatomoclínica, punto de partida inmediato de la medicina contemporánea. Los dos últimos trabajos se refieren a aspectos cruciales de la medicina del siglo XIX, cuya continuidad histórica con la actual puede afirmarse sin reservas. La medicina clínica contemporánea se apoya en unas ciencias básicas cada vez más complejas. El proletariado, igual que en el resto de actividades humanas, pasa a convertirse en protagonista de la medicina. Aunque redactados a lo largo de más de una década, todos estos trabajos tienen como supuesto general un acercamiento histórico-social a los problemas médicos.//. La medicina moderna s'ha constituït històricament al segle XVI, però no va assolir plena maduresa fins al segle XIX. L'obra està composta per nou estudis sobre la medicina espanyola. Els dos primers estan dedicats a grans rebel·lions mèdiques del segle XVI. El paracelsisme va atacar les doctrines tradicionals des dels esquemes de la subcultura extraacadèmica al voltant de l'alquímia. La reforma vesaliana, per altra banda, va imposar un nou saber anatòmic atés a allò que s'ha observat en la dissecció de cadàvers humans. El tema dels tres següents és el vessant mèdic de la revolució científica del segle XVII. La doctrina de la circulació de la sang va ser el paradigma del nou saber biològic i la iatroquímica el primer sistema mèdic modern. El text que va servir de manifest al moviment renovador va plantejar una problemàtica que desborda la seua conjuntura històrica. S'estudien a continuació dues anelles decisives de la maduració de la medicina moderna. Els corrents antisistemàtics del segle XVIII van anar alliberant al saber mèdic de formulacions apriorístiques. La seua conseqüència més important, ja a la primera meitat de la centúria següent, va ser la mentalitat anatomoclínica, punt de partida immediat de la medicina contemporània. Els dos últims treballs fan referència a aspectes crucials de la medicina del segle XIX, la continuïtat històrica dels quals amb l'actual es pot afirmar sense reserves. La medicina clínica contemporània es recolza en unes ciències bàsiques cada cop més complexes. El proletariat, igual que a la resta d'activitats humanes, passa a esdevenir protagonista de la medicina. Encara que redactats al llarg de més d'una dècada, tots aquests treballs tenen com a suposat general un apropament historicosocial als problemes mèdics.