En aquest article abordarem la lògica específica de la precarietat cultural, incidint en els factors de gènere que situen les dones treballadores en posicions de debilitat estructural. Es tracta d’un fenomen complex i multidimensional. En la nostra anàlisi ens hem centrat en la relació entre treball creatiu i treball de cures com a espais socials diferenciats. Entenem el treball de cures com la gestió del benestar de les persones, imprescindible per a la sostenibilitat de la vida i la reproducció de la força de treball. D’altra banda, el treball creatiu és la dimensió més visible de l’activitat artística i implica la producció d’obres que obtenen una valoració social i són reconegudes com a artístiques. Inclou, sobretot arran dels processos recents de precarització, un important component de treball gratuït, el treball de fons individual orientat a proveir les condicions adequades per a la creació i que avui se centra en la construcció i el manteniment de les xarxes socials i d’una reputació digital. En definitiva, mentre que el treball creatiu constitueix la part visible i socialment reconeguda de la pràctica artística, el treball gratuït i el treball de cures formen la part oculta d’aquesta, sense reconeixement social, però que determinen en gran manera els èxits individuals, més enllà de les concepcions romàntiques del geni centrades en l’àmbit estrictament creatiu. En aquest article reflexionem al voltant de la relació entre ambdós treballs, la construcció de les lògiques constitutives, generalment incompatibles entre si, i n’identifiquem les principals contradiccions.