El conegut sonet XIII de Garcilaso de la Vega «A Dafne ya los brazos le crecían» degué establir el paradigma literari del dolor amorós en la figura d´Apol·lo desconsolat per la pèrdua de Dafne, almenys en la literatura renaixentista peninsular. Per això, un segle després, Francesc Fontanella reprèn el sonet garcilasià i en fa una relectura profundament barroca. El text català «transforma» la simetria i l´ordre amb què el sonet castellà descriu la metamorfosi de la nimfa en una amalgama indestriable entre l'antic ésser i la nova realitat, entre l'humà i la planta, i en congela la figura mutacional: no interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa, opció que s'avé amb la consideració del Barroc com l'estètica de la transformació. Paral·lelament, els termes bàsicament sensorials del text renaixentista són transmutats en el sonet català en carac­terístiques emocionals humanes; el poeta Barroc posa l'èmfasi en la intencionalitat (quasi auto-) transformativa de Dafne, a qui el text atribueix una extraordinària voluntat contrària a Apol·lo, inútil al capdavall. Finalment, el text elegíac de Fontanella trenca amb les seculars expectatives canòniques del sonet renaixentista com a emblema del desconsol amorós per superar-les a partir de la literaturització de l'experiència biogràfica.