La relació entre la disciplina història de la llengua i la disciplina història de la literatura ha estat una relació de subordinació, tant des del punt vista conceptual com metodològic. La primera ha estat subordinada a la segona. En aquest article tractem en primer lloc de les circumstàncies i els esdeveniments històrics que han determinat aquesta situació de subordinació: la identificació cultural entre llengua i literatura (però amb la supeditació de la primera a la segona), el naixement de la lingüística romànica (que, paradoxalment, no va afavorir l’autonomia de la història de la llengua) i la desclosa de les cultures nacionals, que també van donar prioritat a la literatura nacional. En segon lloc ens referim a les particularitats metodològiques i pràctiques de les dues disciplines, que també expliquen per què la relació ha anat de la manera com ha anat. I en tercer lloc tractem breument de l’estat actual de la matèria, que fa pensar que la història de la llengua ha tendit a adquirir autonomia en els darrers anys, malgrat que l’objectiu no ha de ser prescindir de la història literària sinó establir-hi els vincles adients.