Utilitzant el breu estudi sobre les artes orandi de Barbara H. Jaye com a punt de partida, examino l’Ars compendiosa Dei de Ramon Llull (maig de 1308) a la llum de la definició que proporciona del gènere. Tot i que no comparteixo la creença de Jaye que l’ACD és l’únic text dins del corpus de Llull que podria qualificar-se com una ars orandi, realitzo una mena d’«experiment mental» sobre la base dels seus coneixements. Incorporo al meu compte la consideració de certes construccions lògiques aristotèliques (per exemple, teories de l’antítesi) per mostrar com aquests (i altres) determinants interactuen amb les creences cristianes en la seva explicació de les relacions entre la misericòrdia i la justícia divines i els seus homòlegs humans. La humanitat penitent es troba situada dins d’aquesta xarxa de relacions precisament respecte d’un Déu just i misericordiós. Al centre d’aquesta relació hi ha el discurs bidireccional entre Déu i la humanitat, articulat primordialment en la forma d’adreçar-se el primer a la segona i posteriorment en la resposta d’aquesta com a orant-contemplativa.