En aquest article s’estudia el model lèxic culte de Constantí Llombart, un dels principals representants de la Renaixença valenciana. Llombart pretenia fer extensiu aquest moviment de recuperació cultural a tots els sectors de la societat valenciana, i, per això va assajar per a la llengua literària un model lingüístic de síntesi, que evitàs les formes considerades vulgars i castellanitzants de la llengua col·loquial, però també els arcaismes que poguessen distanciar-lo dels sectors populars. En la depuració lèxica de la llengua literària, Llombart tingué en compte els clàssics i els escriptors renaixentistes de Catalunya, on creia que el moviment de recuperació cultural estava més consolidat que a València, així com les fonts lexicogràfiques, especialment els diccionaris de Carles Ros i de Josep Escrig, i segurament també el de Labèrnia. Sense renunciar al lèxic popular i dialectal, es va proposar la recuperació literària de veus tradicionals, envellides o decadents, que rebien la competència de castellanismes, i va incorporar-hi neologismes i veus introduïdes en la llengua literària catalana durant el segle XIX.