A diferència d'altres Estats oficialment multilingües, Suïssa sol considerar-se un país glotòfil, on les minories lingüístiques tenen poques queixes. El seu èxit sol atribuir-se al principi de territorialitat (una llengua oficial per territori), però el principi de personalitat (lliure elecció per la ciutadania de la llengua en les comunicacions administratives) també és important en els cantons bi/plurilingües, pel que sembla una territorialitat diferenciada. El marc jurídic es basa en la cooperació entre els cantons, que regulen les qüestions lingüístiques pròpies, i l'Estat federal. L'oficialització de les tres llengües principals (alemany, francès i italià) s'ha completat recentment amb la del romanx, una llengua vulnerable des del punt de vista demogràfic. Alhora, els dialectes suís-alemanys han estat molt vius, malgrat que són absents dels textos constitucionals. Tot i això, cal desconfiar de l'acceptació total d'aquesta imatge idealitzada de Suïssa, quan els interessos legislatius semblen indiferents a les llengües d'immigració i, a més, no atorguen reconeixement al francoprovençal. Aquesta llengua romanç que encara es parla en algunes parts de la Suïssa francòfona no està protegida per cap política destinada a garantir-ne la supervivència. Aquest article vol reflexionar sobre l'aplicabilitat de la noció de glotofília a Suïssa centrant-se en els textos que constitueixen l'arquitectura de la legislació lingüística del país.; Unlike other officially multilingual states, Switzerland is often seen as a glottophile country, where linguistic minorities have few complaints. Its success is often attributed to the principle of territoriality (one official language per territory), but the principle of personality (free choice of by citizens of the language in State-citizen communications) is also important in bi/plurilingual cantons, in what appears to be a differentiated territoriality. The legal framework is based on cooperation between the cantons, which govern their own linguistic matters, and the federal State. The officialization of the three main languages (German, French, and Italian) was recently supplemented by that of Romansh, a vulnerable language from a demographic perspective. At the same time, the Swiss-German dialects have remained very much alive, despite their absence from constitutional texts. However, one should be wary of total acceptance of this idealised image of Switzerland, when the legislator seems indifferent to languages of immigration and, moreover, does not grant recognition to Franco-Provençal. This Romance language that is still spoken in parts of Francophone Switzerland is not protected by any policies aimed at ensuring its survival. This article aims to reflect on the applicability of the notion of glottophilia to Switzerland by focusing on the texts that constitute the architecture of language legislation in the country.; Contrairement à d’autres États officiellement plurilingues, la Suisse a une image de pays « glottophile » où les minorités linguistiques ont peu de doléances. Sa réussite est souvent attribuée au principe de territorialité (une langue officielle par territoire), mais le principe de personnalité (libre choix de la langue administrative par les citoyens) a aussi son importance dans les cantons bi/plurilingues, dans une forme de « territorialité différenciée ». Le cadre juridique est fondé sur une coopération entre les cantons, souverains en matière linguistique, et l’État fédéral. L’officialisation ancienne des trois langues principales (allemand, fran.ais, italien) a été complétée par celle du romanche, langue fragilisée d’un point de vue démographique. Parallèlement, les dialectes suissesallemands sont restés très vivants, tout en étant absents des textes constitutionnels. On doit toutefois se garder de souscrire à une image trop flatteuse de la Suisse, alors que le législateur semble indifférent aux langues issues de l’immigration et, par ailleurs, n’accorde pas de reconnaissance au francoprovençal. Cette langue latine parfois encore parlée en Suisse francophone ne fait pas l’objet d’une politique visant à assurer sa survie. Le présent article vise à réfléchir à l’applicabilité de la notion de « glottophilie » à la Suisse en se concentrant sur les textes qui constituent l’armature de la législation linguistique en Suisse.; A diferencia de otros Estados oficialmente multilingües, Suiza suele considerarse un país glotófilo, donde las minorías lingüísticas tienen pocas quejas. Su éxito suele atribuirse al principio de territorialidad (una lengua oficial por territorio), pero el principio de personalidad (libre elección por la ciudadanía de la lengua en las comunicaciones administrativas) también es importante en los cantones bi/plurilingües, en lo que parece ser una territorialidad diferenciada. El marco jurídico se basa en la cooperación entre los cantones, que regulan sus propias cuestiones lingüísticas, y el Estado federal. La oficialización de las tres lenguas principales (alemán, francés e italiano) se ha completado recientemente con la del romanche, una lengua vulnerable desde el punto de vista demográfico. Al mismo tiempo, los dialectos suizo-alemanes han permanecido muy vivos, a pesar de su ausencia en los textos constitucionales. Sin embargo, hay que desconfiar de la aceptación total de esta imagen idealizada de Suiza, cuando los intereses legislativos parecen indiferentes a las lenguas de inmigración y, además, no otorgan reconocimiento al franco-provenzal. Esta lengua romance que aún se habla en algunas partes de la Suiza francófona no está protegida por ninguna política destinada a garantizar su supervivencia. Este artículo pretende reflexionar sobre la aplicabilidad de la noción de glotofilia a Suiza centrándose en los textos que constituyen la arquitectura de la legislación lingüística del país.