Propulsats pels lemes de civisme i espai públic, les nostres institucions estan normalitzant la intolerància envers el desordre urbà, la brutícia, els fenòmens impredictibles o els segments poblacionals més vulnerables. Paradoxalment, aquesta mena de fonamentalisme de «l’ordre públic» pot estar convertint els barris més cobejats pel capital global immobiliari en llocs inhabitables i caracteritzats per una intolerància creixent. A partir d’una recerca historicoantropològica sobre el barri del Raval de Barcelona, aquest article il·lustra les contradiccions inherents i arquetípiques dels projectes anomenats de «revitalització» o «regeneració urbanística» i discuteix les seves implicacions morals, així com les que són consubstancials a l’ofici d’investigador social. : Spurred on by the notions of civic-mindedness and the public space, our institutions are normalising intolerance to urban disorder, dirtiness, unpredictable phenomena or the most vulnerable segments of the population. Paradoxically, this sort of “public-order” fundamentalism may be turning the neighbourhoods most sought after by the developers into uninhabitable places characterised by ever increasing intolerance. On the basis of some historical-anthropological research carried out on the district of the Raval in Barcelona, this article illustrates the inherent and archetypal contradictions of projects described as “urban revitalisation” or “regeneration” and discusses their moral implications and the implications that are a fundamental part of the function of a social researcher.