L’estructura rítmica d’un autor està determinada per diversos factors, entre els quals es troben els principis universals que determinen la idoneïtat de les combinacions o la gramàtica mètrica i el lèxic de la seua llengua. A més d’aquests factors, la mida dels versos i la posició dels accents obligatoris també condicionen les eleccions possibles. Tenint en compte això, aquest treball se centra en l’anàlisi rítmica del poema «Demanda feta per mossèn Ausiàs March a Joan Moreno» (recollit com a poema CXXIV a l’obra d’Ausiàs March). En el treball mostrem com la selecció del metre del vers condiciona els patrons rítmics disponibles. Així, els hemistiquis del poema CXXIV, amb accents a la cinquena i a la desena i amb un cesura darrere de la cinquena, no es poden dividir en peus de la mateixa mida. Entre les diferents opcions accentuals disponibles, Ausiàs March i Joan Moreno seleccionen el ritme amb dos peus de mida mínimament diferent que millor satisfà el requeriment que els períodes accentuals més llargs estiguen situats al final. A més, possiblement per a compensar el desequilibri en la llargària dels peus, solen optar per una reiteració del ritme en els dos hemistiquis, tal com trobem de vegades en altres formes bimembres com les dites.

The rhythmic structure of an author is determined by several factors, among which the universal principles that determine the suitability of the stress combinations or the metrical grammar and the lexicon of his language. In addition to these factors, the size of the lines and the position of the obligatory stresses also condition his possible choices. Taking this into account, this work focuses on the rhythmic analysis of the poem "Demanda feta per mossèn Ausiàs March a Joan Moreno" (collected as poem CXXIV in the work of Ausiàs March). In the paper, we show how the selection of the meter of the line conditions the available rhythmic patterns. Thus, the hemistiches of poem CXXIV, with stress on the fifth and tenth and with a caesura after the fifth, cannot be divided into feet of the same size. Among the different accentual options available, Ausiàs March and Joan Moreno select the rhythm with two feet of minimally different size that best satisfies the requirement that the longest accentual periods be placed at the end. In addition, possibly to compensate for the imbalance in the length of the feet, they usually opt for a reiteration of the rhythm in the two hemistiches, as we sometimes find in other two-membered forms such as the sayings.