The research determines the collaboration in the theoretical reflection on the profile of the good university teacher from 1936 to the present day; in particular, it focuses its attention on the teaching models based on competences within the framework of the European Higher Education Area (EHEA). Needless to say that, nowadays we are experiencing another type of university to which a new teaching profile must be adapted; a profile involving students in a more mature and autonomous learning process. The study centers its interest on the link existing between the most recent theoretical models and the teaching profile that the state Spanish universities take as a reference in the questionnaires of evaluation that undergraduates complete every academic year. It also analyzes if Universities take into consideration a current teaching profile, based on competences, or if they evaluate a more traditional one from a period previous to the new educational context. The research concludes that student’s evaluations - which are considered to be necessary and highly interesting in the teaching assessing process - are not completely adapted to the EHEA and are in need of reviewing; basically because there is still a lack of consensus, not only when defining the model of the good professor, but also when deciding what indicators should be included in the questionnaires. In consequence, a clear disparity of criteria exists regarding the design of the teaching evaluation’s instruments used by the state Spanish universities; this diversity is evident in many aspects such as the questionnaires’ designation, the number of factors or items included or the rating scales in use. Nevertheless, state Spanish universities show a great interest in adapting their questionnaires to the current educational requirements, leaving behind the former models with incongruities, lacking of methodological accuracy, including errors in the construction or formulation of items, or models that were connected to a teaching profile based on the unidirectional transmission of knowledge and on the mere exhibition of contents. Consequently, it is necessary to make a bigger effort to update those instruments that run the risk of remaining obsolete and that do not reflect the peculiarities of the current educational context; certainly this effort should have already become a reality in the questionnaires used during the academic year in process, but unfortunately they still do not prove the existence of a homogeneous line of work. Undoubtedly, there is a necessity to review and update the evaluation models, not only to establish the teaching competences that best define the professor, but also to check if, once defined, they are included in the questionnaires. In conclusion, the use of this tool should not be the sole element considered to cover all aspects of such a complex and multidimensional activity like teaching. It is then recommended to develop a completely new system of evaluation in which the questionnaire is not the only element taken into consideration; it is also necessary to connect the evaluation with the policies of every institution with regard to the professors’ training, the promotion of the teaching quality and the optimization of the learning process. 1 Many authors refer to this term as skills, abilities or capacities.La investigació col•labora en la reflexió teòrica sobre el perfil del bon professorat universitari des de 1936 fins a l’actualitat, si bé centra l’atenció en els models formulats a partir de competències docents en l’àmbit de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). No hi ha cap dubte que estem experimentant un altre model d’universitat al qual s’haurà d’acomodar un nou perfil docent que implique l’alumnat en un procés d’aprenentatge més madur i autònom. L’estudi centra el seu interès en l’anàlisi de la correspondència que existeix entre els models teòrics més recents i el perfil docent que les universitats públiques espanyoles prenen com a referència als qüestionaris d’avaluació que l’estudiantat (de grau) complimenta cada any acadèmic. Així doncs, analitza si les institucions d’educació superior prenen en consideració un perfil docent actual, articulat a partir de competències docents o si, per contra, avaluen un perfil més tradicional i propi del període anterior al nou escenari. La investigació conclou que les valoracions dels estudiants, tot i que indefugiblement interessants i necessàries per avaluar l’actuació docent, no estan completament adaptades a l’EEES i mereixen una revisió; bàsicament perquè continua existint una manca de consens, no sols a l’hora de definir el model del bon professorat, sinó a l’hora de decidir quins indicadors incloure als qüestionaris d’avaluació. En conseqüència, existeix una clara disparitat de criteris en el disseny de les eines avaluadores que empren les institucions universitàries públiques espanyoles; diversitat que es fa palesa en multitud d’aspectes com, per exemple, la designació, el nombre de dimensions, el nombre d’ítems o les escales de valoració que es fan servir. No obstant això, les institucions mostren un gran interès per adaptar els seus qüestionaris a les exigències actuals, tot deixant enrere els antics models amb incongruències, manca de rigor metodològic, errades en la seua construcció i en la formulació dels enunciats o models que simplement responien a un perfil de professorat basat en la transmissió unidireccional de coneixements i en l’exposició de continguts. Malgrat tot, resulta necessari realitzar un esforç major per actualitzar els instruments que corren el risc de quedar-se obsolets i que no reflexen les peculiaritats del context educatiu actual; un esforç que certament hauria d’haver-se ja materialitzat als qüestionaris utilitzats durant l’any acadèmic en curs, però malauradament aquests encara no evidencien l’existència d’una línia de treball homogènia. Sens dubte, caldrà dur a terme la revisió i l’actualització dels models d’avaluació, no sols per establir les competències docents que millor defineixen el professorat universitari, sinó per verificar que, un cop definides, es recullen als qüestionaris. En conclusió, l’ús d’aquesta eina no pot justificar-se com a l’única vàlida per cobrir totes les manifestacions d’una activitat tan complexa i multidimensional com ho és la docència. Es recomana, doncs, desenvolupar sistemes d’avaluació complets ens els quals el qüestionari no siga l’únic component a tenir en compte; a més a més, caldrà connectar l’avaluació amb les polítiques de cada centre respecte a la formació del professorat, la promoció de la innovació, la millora docent i l’optimització del procés d’ensenyament-aprenentatge.