It would be certainly difficult to imagine nowadays the history of Western music in the second half of the twentieth century without the figure of Pierre Boulez. Any attempt to draw a historical revision that avoided mentioning him would miss a chapter of the most recent musical creation. Célestin Deliège demonstrated it through his writings, and not without reason. Others have seen, however, the institutionalization of a certain musical avant-garde as well as an accumulation of power leading to a kind of aesthetic dictatorship. Anyway, the fact is that Boulez has been able to gather figures such as composer, performer, teacher and cultural manager at the same time, and has equipped them as a unit with an unmistakable consistency. We are facing here an extremely ambitious personality, a perfectionist with a unique renovation eagerness, the impact and contribution of whom we can only assess overall from a historical privileged perspective, one devoid of any dogmatic character, whether aesthetic or political.Seria certament difícil pensar avui la història de la música occidental de la segona meitat del segle xx sense la figura de Pierre Boulez. Qualsevol temptativa de revisió històrica que evités esmentar-lo hauria d’aparcar per força tot un capítol de la creació musical recent. Ho va demostrar Célestin Deliège a través dels seus escrits, i no sense raó. Altres hi han vist, en canvi, la institucionalització unívoca de l’avantguarda musical i l’acumulació d’un poder que s’ha exercit des d’una mena de dictadura estètica. Sigui com sigui, el cert és que Boulez ha sabut reunir les figures de compositor, intèrpret, pedagog i gestor cultural alhora que les dotava d’una unitat i d’una coherència inconfusibles. Ens trobem davant una personalitat extremament ambiciosa, perfeccionista, amb un afany renovador únic, el ressò i l’aportació de la qual només podrem avaluar de manera global des d’una perspectiva històrica privilegiada, desproveïda d’un qualsevol caràcter dogmàtic, sigui estètic o polític.