Aquest article analitza les actituds dels jóvens valencians d’entre els dinou i els trenta-quatre anys respecte a les llengües oficials — valencià i castellà— segons si han realitzat o no estudis universitaris. La investigació se centra en les modalitats lingüístiques castellà estàndard (CS), valencià estàndard (VS), castellà no estàndard (CNS) i valencià no estàndard (VNS), i interpreta les dades d’acord amb el grau d’identificació i ús que els jóvens han assignat a les interaccions comunicatives, la consideració ideològica dels parlants d’una o altra llengua, així com la identificació de trets personals. Entre les conclusions, se destaca la valoració generalitzada de CS com a modalitat millor puntuada, només superada ocasionalment per VS en determinats àmbits. Quant al grup d’universitaris, la majoria considera CS com a més centralista i VS, com a més catalanista (amb matisos segons el grup poblacional). Un altre resultat és la rellevància dels atributs afectius (de caràcter) en la diferent percepció d’ambdues modalitats estàndard. Finalment, s’exposa la significació estadística dels factors socials àmbit sociocultural i llengua habitual en la caracterització de les quatre modalitats lingüístiques.