S'estudia l'evolució etiològica sobre el paludisme des de 1880 a 1990. Els vint anys estudiats permeten comprovar que la teoria miasmàtica que interpretava l'origen del paludisme va deixar pas a l'explicació microbiana causal sense a penes un altre canvi que la identificació del miasma palúdic amb l'hematozou de Laveran. Només el descobriment del mosquit anòfel com a vector de transmissió del paràsit va fer que se substituís la via respiratòria per la inoculació cutània com a mecanisme d'infecció. L’aire dels pantans no era ja el perjudicial, sinó les seues aigües estancades, el lloc on es criaven les larves dels mosquits, l'eliminació dels quals va convertir-se en el centre de la lluita antipalúdica. D'aquesta manera van quedar desplaçades altres mesures adoptades ante­riorment per a fer desaparèixer factors de risc miasmàtic, com ara disminuir l' extensió de les aigües entollades dedicades al cultiu de l'arròs. //.Se estudia la evolución etiológica sobre el paludismo desde 1880 a 1990. Los veinte años estudiados permiten comprobar que la teoría miasmática que interpretaba el origen del paludismo dejó a la explicación microbiana causal sin apenas otro cambio que la identificación del miasma palúdico con el hematozoario de Laveran. Solo el descubrimiento del mosquito anofeles como vector de transmisión del parásito hizo que se sustituyera la vía respiratoria por la inoculación cutánea como mecanismo de infección. El aire de los pantanos no era ya el perjudicial, sino sus aguas estancadas, el lugar donde se criaban las larvas de los mosquitos, la eliminación de los cuales se convirtió en el centro de la lucha antipalúdica. De este modo quedaron desplazadas otras medidas adoptadas anteriormente para hacer desaparecer factores de riesgo miasmático, como por ejemplo disminuir la extensión de las aguas encharcadas dedicadas al cultivo del arroz.