La teoria de l’optimitat (TO) sorgeix en els anys noranta com a resposta als problemes conceptuals generats per les teories derivacionals, basades en regles i amb formes intermèdies entre l’input i l’output l’estatus de les quals era en molts casos dubtós. En un principi, la TO optà per un model sense derivacions: una funció GEN generava tots els outputs possibles a partir de l’entrada, que eren avaluats alhora —en paral·lel— per la funció EVAL a partir d’una determinada priorització —una jerarquia— dels principis universals del component CON. Malgrat decantar-se per un model en què s’avaluen resultats finals plenament formats, Prince i Smolensky (2004) deixaven oberta la possibilitat que s’utilitzés un mecanisme diferent per seleccionar els outputs: el serialisme harmònic, desenvolupat posteriorment a McCarthy (2009). En el serialisme harmònic, segueix existint un conjunt de principis universals CON que s’ordena segons una jerarquia de prioritats i serveix a la funció EVAL per avaluar els possibles candidats. Ara bé, el component generador GEN no proporciona candidats plenament formats, amb totes les modificacions possibles de l’entrada, sinó només candidats que difereixen de l’entrada en un únic aspecte. D’aquest conjunt de candidats, la jerarquia selecciona el canvi puntual que millor satisfà la jerarquia de principis. El resultat triat, amb el canvi incorporat, es converteix en un nou input per a la funció GEN, que genera un altre conjunt d’outputs amb canvis puntuals que són sotmesos a avaluació per triar el resultat òptim. Aquesta operació circular es repeteix fins que la jerarquia de principis estableix que la forma fidel a l’entrada és el millor output, és a dir, fins que determina que cap modificació puntual millora l’input. L’objectiu d’aquest treball és estudiar la sonorització de consonants oclusives finals de mot en el català d’Alacant per avaluar certs avantatges i inconvenients associats a les dues versions del model: la paral·lela i la serial.